Crec que tothom convindrà en què l’aspiració a millorar és del tot legítima i que qui pretengués impedir que algú pugui curar-se la millora del seu nivell de vida i aquesta és una ambició ben noble i innata a tot individu, i fins i tot diria que és l’origen de la prosperitat general, la font de l’energia que ha propiciat la progrés de la Societat arreu. El que no és noble, ni legítim ni natural és l’enveja malaltissa, la cobenjança il·limitada, l’ambició exagerada, com que envegés les millors coses que pugui tenir un altre i poder presumir nèciament de poder satisfer tots els capricis que la seva ment malalta li suggerís.

En aquesta qüestió, com en tantes d’altres, potser el més assenyat és el ter-me mitjà, ni voler-ho tot ni renunciar, per un desinterès suïcida, a qualsevol bé indispensable. Segurament també és interessant saber-se conformar, però no as en el sentit de la resignació i renúncia, perquè no s’ha d’abandonar mai l’aspiració a la millora, sinó en el sentit de saber fruir amb les millors condicions de cada moment, tot i desitjar la promoció personal, familiar i social. És possible que el just terme mitjà, tot i que sigui difícil mantenir-s’hi, consisteix en l’equilibri entre la conformitat i l’aspiració a la millora, és a dir, saber conformar-se sense renunciar a l’afany de prosperar. Això sí, mantenint-se sempre dins les normes de la legalitat, i del joc net.

Antoni Munné i Tomàs