Tenint en compte l’efemèride del 30è aniversari de la pujada de la Senyera a les Torretes de Martorell l’11 de setembre, reproduïm, tot seguit, les paraules de l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Soley que ha volgut afegir-se en els actes de celebració elaborant el manifest.
“Ens vaure convidar a acompanyar-vos a la trobada de les Torretes amb motiu de l’Onze de Setembre. Però no podré venir. Us agraeixo molt la invitació, però sobretot us agraeixo que us mantingueu fidels a la tradició de fer cada any aquesta celebració. Que equival a mantenir-se fidel a Catalunya. Un país que no va endavant -i ni tan sols sobreviu- si la seva gent no se l’estima. Si la seva gent no està disposada a esforçar-se per ell. Si la seva gent no està disposada, repetint aquella frase d’en Kennedy, no només a preguntar-se què pot fer el país per ella, sinó també què pot fer ella per al país.
Ara Catalunya passa un moment difícil. També el passava l’any 1714. I de quina manera. Fins i tot es va parlar del “Finis Cataloniae”, del final de Catalunya. Però aleshores la nostra gent, de mica en mica, va saber trobar el camí del redreçament. I Catalunya va tornar a ser un país esplendorós. Avui la situació de molt no és com la d’aleshores. Però de tota manera és difícil. Han coincidit diversos factors que han creat una situació de crisi. Amb el ben entès que crisi no vol dir que les coses hagin d’anar malament. Vol dir que poden anar bé o malament. Si la crisi no se supera s’entra en una etapa de retrocés. Si la crisi se supera es torna a anar amunt. Que és el que crec que passarà si realment ens ho proposem.
En pocs anys -deu com a màxim- s’han publicat molts fets de canvi radical, canvis molt importants: tecnològics, la globalització, la immigració en grans quantitats, una crisi molt forta de valors a tot Europa, que ens afecta... Fins fa quatre anys vàrem mirar d’aguantar tota aquesta envestida de canvis i de reptes combinant esperit de resistència, prudència i esperit d’innovació i adaptació. Però després en el país hi ha hagut un gran trasbals. Hi ha hagut poca prudència, mala avaluació del que podíem fer i de com ho podríem fer, poca seriositat. I el resultat ha estat una situació dominada per la fragilitat i per una certa decepció. Per un empantagament. Que hem de superar. I ho farem. Estigueu-ne segurs. Ho farem.
Ho farem mentre hi hagi gent fidel al que significa l’Onze de Setembre. Com vosaltres. Mentre hi hagi gent que defensi cada dia i en tot moment la nostra llengua, la llengua pròpia de Catalunya, la que fa que Catalunya sigui Catalunya. Cada dia, i en tot moment, i amb que sigui. Mentre hi hagi gent que mantingui l’esperit emprenedor que fa fer la riquesa de la Catalunya moderna. Gent fidel a la consigna d’en Vicens Vives: gent d’eina i feina. Mentre mantinguem un bon nivell cívic i un bon esperit de convivència. Mentre no perdem l’ambició i la il·lusió com a país.
I això, en tots els camps: el polític, l’econòmic, el social, el cultural, en tots. I en l’espiritual. Els països necessiten infraestructures i bona economia i poder polític i bons serveis per a tothom. però a més els calen idees clares, valors sòlids, conviccions i actituds positives. Actituds de sumar i no de restar. Confiança i autoestima. És a dir, força, potència moral i espiritual. Per què commemorem l’Onze de Setembre? Perquè si el commemorem bé, reforça la nostra moral i el nostre determini. És a dir, no ens porta cap al passat. Ni ens parla des de la nostàlgia. Ens diu que Catalunya ha estat un país fort, que ha superat moments molt i molt difícils, que ha estat creatiu, que ha obert camins de futur. Fins avui mateix. I ho pot seguir fent. I ho seguirà fent perquè hi ha gent com vosaltres.
Cadascú en el seu lloc, en el que li pertoca, en el que és la seva responsabilitat no decebem aquesta esperança. Tingueu fe en el país, tingueu fe en vosaltres mateixos. I sigueu fidels al vostre compromís amb Catalunya. A mi, Catalunya m’entusiasma.”
