Després de setmanes de molta tensió, d’estira-i-arronsa, Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida han acordat un nou pacte que evita, de moment, nous conflictes entre Convergència Democrà-tica i Unió Democràtica. Després dels greus enfrontaments que han anat encadenant-se al llarg de les darreres setmanes, els dos líders han establert, una vegada més, les bases per assegurar-se l’estabilitat necessària davant les pròximes eleccions al Parlament espanyol.
Convergència i Unió han refermat “els acords assolits el 23 de juliol quant a estratègia, programa i designació del candidat per part de la comissió nacional executiva”. És a dir, el candidat continuarà sent Duran i Lleida, el programa i l’estratègia es pactarà en la comissió nacional executiva, on Convergència té majoria, i els dos partits intentaran passar de puntetes sobre les qüestions que més els enemisten, com ara la refundació del catalanisme que impulsa Artur Mas. La insistència de Duran en ser ministre a Madrid (cosa que no es veu com un objectiu prioritari des de Convergència) agreuja la tensió, ara sembla, que diluïda dins la federació. Perquè Duran està més pendent si obté o no un càrrec en el Parlament espanyol que Mas, que l’única cosa que el preocupa és acabar amb el catalanisme insípit que promouen Montilla, Saura i Carod-Rovira.
Aquesta pau relativa no resol, però, alguns problemes de fons. El primer consisteix a obviar les diferències que han dividit en els darrers temps els dos socis de la federació. I la quota de protagonisme que demana Josep Antoni Duran i Lleida com a candidat de CiUa les generals en detriment de la d’Artur Mas. ¿Seran capaços els dos líders i els dos partits de deixar-les de banda almenys durant els pròxims mesos? L’acord a què van arribar al juliol i al qual fa referència la nota que va fer pública la federació ja havia d’haver resolt aquests conflictes i no ho va fer. I encara, per sobre de tot, persistirà el dubte de l’acció futura de Duran en un espai –el Congrés i els pactes amb el pròxim govern de l’Estat– que constitueix l’únic marge polític que té ara com ara la federació.
I encara queda un altre dubte. Potser Convergència i Unió estan condemnades a separar-se políticament, però, en tot cas, el primer repte que han de superar són les pròximes eleccions. ¿Fins a quin punt la disputa entre els dos socis i els agres enfrontaments que han protagonitzat els seus dirigents hauran perjudicat les seves aspiracions electorals? Potser el mal ja està fet. Una part dels militants –fins i tot dels votants– convergents ja es miraven Duran i Lleida amb desconfiança. ¿Tot aquest episodi no haurà deteriorat encara més el crèdit polític del cap de llista de CiU? ¿Es pot creure que els votants de CDC puguin castigar a Duran deixant d’anar a les urnes? És evident que tot són hipòtesis. Que la crisi s’ha tancat de portes enfora i que caldrà veure què passa en el futur.
