Aquests dies, a Catalunya, estem observant amb sorpresa com proliferen grups de persones cremant la fotografia del Rei. I amb encara més perplexitat s’observa un confús debat jurídic que envolta la polèmica: pretendre empresonar algú per cremar una fotografia és, per pur sentit comú, clarament desproporcionat, i fins i tot, una mena de provocació. Ara bé, també s’ha de deixar clar que s’ha trobat a faltar en aquesta revolta una veu alta i potent que advertís que cremar imatges, igual que cremar llibres, símbols o, per descomptat, persones, és un acte clar de violència. Ser contrari al règim de monarquia parlamentària és perfectament legítim. Igual que ho és ser-ne favorable. El que no es pot admetre de cap manera és manifestar-se mitjançant actes que simbolitzen actituds violentes.
Siguem sincers, ¿què dirien alguns si es cremessin imatges del Dalai Lama, d’un jugador de futbol o d’un polític concret? De ben segur, la resposta de molts que ara recolzen els que cremen fotografies seria la indignació absoluta i la protesta més enèrgica. De tot plegat n’hauria de prendre nota el president José Montilla, que no ha sabut situar la tensió on corresponia des del primer moment, i que només ha parlat quan li ho ha demanat el centralisme madrileny.
La història, inclosa la nostra, està plena d’exemples on es comença cremant fotografies o símbols, i al final s’acaba com el rosari de l’aurora. I només des de la irresponsabilitat o la ignorància es pot mantenir que això és pura exageració. És evident que més enllà del fet en aquesta controvèrsia hi ha alguna cosa més de fons. Hi apareix un debat que ha estat sord i constant, com diria el poeta, al llarg d’aquests 30 anys de democràcia: Monarquia, sí; Monarquia, no. I, en aquesta tessitura, és pertinent preguntar-nos qui qüestiona i qui defensa avui el règim de monarquia parlamentària i per què.
Des d’un punt de vista purament democràtic, cal tenir present que la Corona espanyola és avui l’única institució de l’Estat no polititzada i, per tant, amb capacitat d’exercir un simbòlic i necessari arbitratge jeràrquic. A Es-panya, la republicana separació dels tres poders s’ha convertit en pura teoria: avui, en unes úniques eleccions votem de cop l’Executiu, el Legislatiu i el Poder Judicial. ¡Quina paradoxa!: l’única institució no republicana té la vital funció de garantir l’equilibri institucional després de patir una llarga dictadura.
Així doncs, ¿qui ataca el Rei i qui el defensa? ¿I per què? A Catalunya ja ho hem vist. Però ¿i en el conjunt de l’Estat espanyol? Doncs el qüestiona sobretot la dreta més carpetovetònica. No és casual que des de Madrid s’esforcin a presentar la Monarquia com la impulsora d’unes actuacions incomprensibles i contribuir al deteriorament de la seva imatge.
¿Cal continuar fent-los el joc?
