Segons es veu, algú amb un profund sentiment d'autoinculpació o de la ironia còmplice i provinciana -propi d’aquest país al llarg de la seva història recent- ha perpetrat i ha popularitzat l’expressió. Català emprenyat s’ha convertit en una nova consigna ridiculitzadora de la gent amb un mínim de sentit de la vergonya. És ben obvi que ni els catalans ni cap altra tribu mundial en aquest gloriós començament de segle s’emprenyen perquè sí o es passen les 24 hores del sant dia rondinant. El problema és quan algú -una persona o un poble- no tenen els ressorts mínims que els han de permetre viure amb la dignitat i la solvència necessària per subsistir. I no li queda més marge que exigir l'oxigen que necessita. Els catalans no viuen emprenyats. Tenen dificultats per admetre que ja no lideren ni econòmicament ni culturalment el conjunt de l’Estat. Es miren amb recel el creixement de Madrid, una ciutat que ho té tot de cara i ho absorbeix tot, bàsicament amb la complicitat d'un Estat que ha decidit concentrar-hi tots els poders per controlar d'una vegada una perifèria que es mira amb una profunda desconfiança. Han hagut de reaccionar contra la crisi de les indústries tradicionals i es miren astorats com l'estructura tradicional -familiar- de les seves empreses boqueja en un món de concentracions, absorcions i dominacions globalitzadores.
Però, malgrat totes les paradoxes i totes les estupefaccions que suportem, aquest país encara no ha decidit assumir la via de la sucursalització absoluta. I demana, protesta i exigeix. De vegades amb encert i de vegades amb renúncies. I ho fa, sovint, emprenyat. Però ho fa. Té motius per fer-ho? Tots. Només hem de fer una repassada a tres dels últims incidents en la seva relació amb l'Estat al qual tant contribueix a mantenir. El govern de la Generalitat i el seu conseller d’Economia, Antoni Castells, s’han passat els darrers mesos negociant amb l'equip de José Luis Rodríguez Zapatero exclusivament perquè els pressupostos de l’Estat de l’any que ve es limitin a complir la llei. La llei orgànica que és el nou Estatut. Ha costat moltíssim. D’entrada, el vicepresident d’Economia, Pedro Solbes, ja els havia definit, per segon any consecutiu, sense tenir en compte el 18,7% d’inversió obligada a Catalunya.
Al final les pressions -el PSC pot fer-ne, si vol- i també l’estratègia -l’any que ve és un any electoral- han recomanat a Zapatero que havia de cedir. Però immediatament el govern central ha hagut d’anunciar un acord encara més òptim amb Catalunya. Quan els pressupostos del 2008 s’han fet públics, el marge entre el que havia decidit l’Estat i el que exigia la Generalitat ha quedat afegit en una addenda sense concretar partides ni objectius. Emprenyats? Amb raó o sense? L’any que ve toquen eleccions generals i les enquestes insinuen una pujada del PP que toca els dits del PSOE. I a Catalunya, què? Seguirem emprenyats?
