Aquest és un escrit d’agraïment a tots vosaltres, els que formeu l’ONG Mans Mercedàries, per haver permès que hi poguéssim també col·laborar i, sobretot, per haver accedit a posar el nom de la nostra filla Montse a l’escola de l’orfenat de Kudielela a Malanje (Angola).
La Montse és una noia 10 com les noies que van anar al camp de treball d’enguany: la Gemma, la Núria B., la Núria V. i la Mònica. Noia pluridisciplinar en relacions humanes, estudis i compromesa amb el seu entorn més immediat. La Montse, ara ja fa més de 7 anys, estava en la revetlla de Sant Joan amb l’únic ànim de poder participar, de manera pacífica en els actes que l’Ajuntament de la nostra vila, Arenys de Mar, va organitzar pels seus conciutadans, i va rebre un impacte sec, punyent, arrogant i destructiu d’un coet homicida llançat per uns menors, sense desviar-se de l’orientació donada, de dalt d'un turonet a baix a la platja. L’artefacte mortal va ser adquirit sense que s’exigís un permís o una llicència per utilitzar autèntics explosius capaços de fer més mal que les mateixes armes de foc.
El preu d’explosius era a l’abast de tothom. Per a nosaltres va ser el preu d’una vida. No hi ha legislació que reguli l’ús d’armes tan poderoses com per acabar amb una vida o mutilar-ne d’altres, i manca una normativa estricta que sancioni severament qualsevol infracció. No hi ha jurisprudència que estableixi res sobre el tràfic i la manipulació d’aquests tipus d’armes. Si no hi ha llei tampoc hi ha delicte. La barbàrie no és punible perquè ningú s’ha atrevit a denunciar una pràctica que hauria de estar limitada a tècnics i experts.
Sota una falsa pàtina de tradició es mal interpreta la festa del foc i s’eximeix de culpa tot un sistema que no només es tolera, sinó que col·labora amb el silenci còmplice. Es constata que les lleis del Material Pirotècnic fan mirar a una altre banda als que treuen un benefici crematístic sense ordre ni concert, adreçat exclusivament als infants i adolescents, i que a l’hora de demanar responsabilitats, s’encongeixen d’espatlles culpant-se els estaments els uns als altres. També hem de posar en coneixement de l’opinió pública que la llei de menors (gener 2001) s’ha fet per protegir als delinqüents juvenils -però constatem que pels menors realment necessitats de protecció no està sent gens eficaç-, mentre la víctima real passa a ser un obstacle, i fins i tot es menysprea.
Creiem que als delinqüents juvenils no se’ls hagi de menysprear ni de castigar -en el sentit més punyent de la paraula-, ja que la llei de menors no és sancionadora i sí reeducadora. Però l’interès que es posa en que no se’ls trenqui la seva vida quotidiana i en limitar al màxim les penes dels seus delictes, posa de manifest l’arrogant menyspreu per part de la judicatura cap a la víctima real, a la qual sí se li ha truncat de manera irremeiable tota possibilitat de vida amb la pròpia mor. És evident que no parlem d’un accident (ni fortuït ni infortunat) sinó d’un homicidi imprudent (declarat en sentència final per un òrgan superior al Tribunal de Menors).
Continuem denunciant la llei de menors i la seva aplicació per incoherent, gens progressista i absolutament fal·laç. La judicatura continua sent una assignatura pendent al nostre país. Encetant una nova etapa és quan vàrem conèixer a les Mercedàries de Mar-torell, a través de la nostra estimada Mireia i la seva benvolguda família. És a través, doncs, de l’amor que ens porta a conèixer al Ton i la Montse; el flux emocional de simpatia i compenetració que va sorgir a l’instant ens va fer entendre que estàvem en el camí buscat i esperat: havíem trobat una ONG familiar, transparent, ho-nesta, custodiada sempre per missioneres compromeses; essent una d’elles una figura tan singular com la Fina Cortadella, de Martorell.
Els beneficiaris: uns nens orfes que també havien patit en primera persona els assassinats absurds d’una guerra civil llarguíssima i devastadora. Volem, doncs, expressar la nostra gratitud a tots ells per tantes atencions rebudes i per haver posat el nom de la nostra MONTSE a l’escola de KUDIELELA de Malanje (Ango-la). Amb tot el nostre afecte, admiració i estimació.
Família Vilanova i Puertas
