No tinc ganes d'escriure. Escolto música clàssica. Una amistat greument melòmala em va regalar -anys enrera- una sèrie de CDs amb una desena o més de temes insipients. La cosa és bastant greu. Saltes d'un compàs a un altre sense pràcticament arribar a comprendre o digerir l'exel·lent selecció que el ditxós CD porta dins -a dins un cor virtual només capaç de ser sacsejat pel mateix làser-. Naturalment, no hi entenc de res ni mica. Escolto. Es tracta d'una distracció permanent per no omplir pàgines en blanc explicant la collonada de torn que ja tothom coneix de memòria. Prefereixo l’inmensa distracció silenciosa musical. Escoltar i callar.
Al costat del tè disposo d’un llibre traduït que explica o alliçona sobre la teoria de l’art literari. Més collonades. Les coses són ben clares: menges, véns, camines, discuteixes i busques calers per anar pagant les coses útils i les inútils. Com tothom. La perfecció silenciosa d’un mateix a ningú l'importa gran cosa. Costums similars, pastilles iguals, gasolina pel cotxe i perdre el temps amb la dona o el marit i en l’horitzó dels fills. Les coses resulten senzilles.
La tercera collonada planiana és complicar-se la breu existència de l’ésser humà amb aspectes que mai comprendrem ni sabrem del tot si són verdaders o falsos.
Se me’n fot tot. Tornem al mateix. ¿Perquè explicar la meva vida de merda, si puc escoltar -encara que sigui breument- un troçet de melodia que inmediatament desapareix de l’habitació i apareix vibracionalment un altre que anirà d’un altre pal?
No posem pals a les rodes del molí. Sinó és molt pro-bable que ens quedem sense farina.
Sadurní Pons i Vidal
