Dedicat a Gomis & Pardo (agraït per la seva absència).
El divendres 14 al vespre es va presentar a la Torre de les Hores la reedició del Llibre de Job, del savi del riure Francesc Pujols. L'acte va ser presentat per Teresa Amat -vicepresidenta de la Fundació Pujols-, Ramon Nadal -màxim responsable d'E-dicions i Propostes Culturals Andana, de Vilafranca del Penedès- i el professor Anton Maria Espadaler -autor del prefaci introductori d'aquesta "nova versió".
"Seré breu". Encetar així la presentació d'un llibre pot semblar una amenaça... sobretot quan la durada sobrepassa el quart d'hora! Així doncs, jo m'estimo més dir "seré curt" que "seré breu", perquè a més, intel·lectivament és més cert, segons el parer que els destinataris d'aquest article tenen sobre l'humil autor d'aquestes pa-raules que ara vostès estan llegint (i sobre els meus amics, que hi ha llenya per a tots!).
A la taula des d'on oficiaven la cerimònia hi coincidiren tres persones lligades per la casualitat i la confusió. Ca-sualitat perquè la Teresa Amat fou a la universitat alumna d'Anton M. Espada-ler, llicenciat en Dret, doctor en filologia Romànica i angoixes culés; i confusió, perquè en Ramon Nadal no és ben bé l'editor "oficial" d'aquest Llibre de Job, sinó reeditor, ja que l'original es remunta a l'any 1922, quan Pujols arrossegava 40 primaveres a coll. De fet, i filant prim, tampoc és que Francesc Pujols ha-gués estat l'autor real del llibre esmentat, sinó un "traductor parafràsic", és a dir, amb la vènia lliberal d'afegir al text bíblic en què es basa tot d'elements anacrònics -com per exemple, fer tocar campanes romàniques de bronze en temps de Job-, metàfores superlatives i frases hipotàxiques -com la que obre el pròleg (per la plana 17): una sola frase en una sola pàgina amb un munt de comes i només un punt, el final de tot un llarg paràgraf.
I és que, com bé diu el doctor Espadaler, la lectura d'aquesta obra exigeix un cert sacrifici. Cal tenir fe, no només hiparxiològica, també masoquista, si és que el masoquisme es pot definir religiosament. Al cap i a la fi, Pujols va escriure aquí una mena d'oratori en vers pitarresc (i per tant sense haver abandonat del tot la poesia, com va dir immediatament després d'haver guanyat els Jocs Florals pel seu recull de cançonetes l'any 1903). Malgrat tot, en veure el resultat, el mestre Pujols va admetre la impossibilitat que l'obra fos representada sobre l'escenari, i -tal i com diu al seu pròleg- quedà relegat a, com a molt, ser recitada a diverses veus. Potser, fins i tot, per tal d'evitar el suïcidi comercial, caldria -si s'atreveixen!- fer-ho en una sala petita (de les dimensions d'un menjador a la Torre de les Hores, per exemple...). Pujols, cal que sigui dit de passada, encarrilava el seu somni a fer carrera d'actor, però la planta no acompanyava -volia fer de galant i li sortia port de taujà- i acabà fent de traductor de drames aliens i forans. I així arribà a sant Job...
Però el seu és un Job casolà, ben nostrat i àdhuc català, amb tarannà de bon jan. El Llibre de Job és una actualització social del mite, que parodia (sense menysprear) la visió tradicional, evitant caure en la mirada beatífica d'un Job heroic. Però Pujols no el redueix pas, sinó que eleva la dimensió de l'home quotidià a l'alçada d'un Job. Parlant de Job, Pujols parla en realitat d'un individu que compra cada dia el diari, a qui per festes li fa mal el queixal, que lloa Déu quan se'n recorda (de tant en tant). El de Pujols, però, és un Job tipus ateneuenc, que va de tertúlia en tertúlia, que (des)aprofita el temps per ramblejar i en profit d'engreixar el porc de l'ànima (civilitzada i burgesa, és clar), i que no dóna més transcendència psicològica al personatge que la de vestir-lo amb una bata d'estar per casa, que entre la (in)justícia de Déu i el mal arbitri del món prefereix combregar amb la paciència -que és la mare de tota ciència- i fer com a L'Auca del Sr. Esteve. I així li va anar, que al final de sa vida, acumulà 1.400 ovelles, 6.000 camells, 2.000 bous i mil mules, més una carretada de fills, nets i besnéts i, com diu Pujols al final de la obra, "va morir vell i carregat d'anys i tip de dies" que veié passar...
El problema de Job és, segons Pujols, que confon moral i religió. Amb aquesta tesi de base, fa una dura crítica contra el protestantisme laic de l'època, però també una reacció envers les esquerres que reneguen de les figures de la divinitat i, de retruc, la il·lusió (o la esperança, si és que no són el mateix). Pujols ataca, mitjançant la paràbola de Job, la moral per repressiva i la religió per dogmàtica, sent alhora contrari a aquells caps de la Renaixença que empren (o, més aviat, recuperen de la seva mortuòria fossilització) mots i dites per a les que ja ha passat inexorablement el temps. Pujols, com va fer a El llibre que conté les poesies de Francesc Pujols amb un pròleg de Joan Maragall, es fot dels "rebladors" -gent que usa expressions com "esperit àtic", "cappare" o "sumpèptica" amb la mateixa higiene amb què es calça la gavardina al llobarro abans de muntar-s'ho amb la Llen-gua-. El doctor Espadaler valorà que, de considerar el Llibre de Job com a model de llengua, estaria a l'antípoda del Nabí de Carner: tots dos mostren una cura profilàctica per "la manera de dir", però la diferència rau en la intenció i la respectabilitat, tant del personatge com de la parla.
Pujols sempre jugà a ser qui no és, com quan signà com a Augusto de Altozanos l'insuperable El Nuevo Pascual. Com a presumpte traductor del Llibre de Job, la prova de foc de la seva "traïció poètica" és comprovar que, comparativament, el que es troba a la Bíblia en llatí sintetitzat en quatre versos, Pujols ho desglossa en desenes i desenes, fent-ho més lleu i accessible al poble, fent passar al lector de la lírica clàssica a la cuina de la Pepeta en qüestió de segons.
És clar que pretendre que el llibre tingui tirada comercial és una gosadia. Ni l'editor (perdó, el reeditor) pretén fer-se ric amb un best-seller pujolsià ni tampoc està Martorell (ni Catalunya, ni el món sencer) per llegir Pujols... i encara menys entendre'l sense caure en fàcils fanatismes. Si té un cert èxit de venda serà, però, per esnobisme. No és de justícia apel·lar a Llull en parlar de Pujols; ni per l'un ni per l'altre. Com va advertir el doctor en filologia Romànica, en aparèixer el Concepte general de la Ciència catalana (Ciència amb majúscula; catalana, no) l'any 1918, no és segur que el coneixement que Pujols tenia de Llull fos gaire profund. Sens dubte, superior al de la mitjana catalana, però no gaire més. Segons Espadaler, citar sovint l'Ars magna i El llibre de les meravelles no el feia més savi, sinó només dotat d'una "filosofia discreta" derivada dels francesos (sí, Montaigne i col·legues). I si això ho diu tot un catedràtic, mirin, no seré jo qui proposi cap alternativa a la seva Veritat.
En acabar la xerrada (sense aplaudiments, però sí amb força gana), l'organització convidà els presents -més d'una trentena!- a un petit refrigeri, però contra la fredor (afectivoambiental) hauria estat millor un calenteri.
Per acomiadar aquesta crònica, no puc sinó tancar-la amb una cita del mestre: "Fins quan m'atormentareu / i em fareu malbé amb paraules / que molen com un molí / i em trepitgeu i m'aixafeu / com el blat i les olives (...)? / No us en deu vergonya, aquí / de perdre els estreps com ara, / dient i parlant per fer-me / sortí' els colors a la cara? / Si es vritat que vaig errant, / de qui té de ser l'errada / que no ens l'hem de partir / com si fos el pa de taula?" (p. 104-105). Tant de bo serveixi per, definitivament, deixar-nos "de romanços".
No ve ara Nadal?
Doncs matin un gall.
Iván Sánchez Moreno
