L'esperança ens encoratja a creure en els altres i en la seva bona fe, i a no  claudicar en les nuvolades, perquè demà po-drem tornar a disfrutar de la llum. En la revista mensual “Ressò” del grup de Vida Creixent, vaig trobar-hi una petita frase que em va agradar molt i que s’adiu amb el títol de l’escrit, “La bellesa del desert, es que amaga un pou d’aigua en algun lloc”, crec que  interpreta el sentiment esperançat i confiat que tots hauríem de procurar no perdre. En la vida i trobarem molts deserts que em de creuar, fer-ho amb esperança i confiança ens ajudara a trobar  el pou o la sortida mes aviat.
     Acabo de sentir en una tertúlia televisiva, la frase, “hem de creure fermament en el que fem i en el que farem”, la tendència actual i que cada vegada ens van introduint més els poders actuals, polítics i mediàtics és que confiem en ells, i no ens preocupem. Tots i tenim una part de responsabilitat en els conflictes que pateix la societat actual.  L’esperit critic que demostrem envers els altres - i es bo sentir- ¿ens l’exigim nosaltres mateixos?, la societat, el món està format de, persones, famílies, pobles, etc, ¿actuem, ens comprometem, i som solidaris tot el cal i podem envers els mes pròxims?
   “Esperança és la seguretat  d'arribar a aconseguir una situació que encara no es té.   Això vol dir un cor obert, pobre, amb capacitat d'acolliment. L'esperança no és una ingenuïtat ni un somni ple d'ambigüitat, sinó que està fonamentada en el realisme i en la coherència. L'esperança va de bracet amb l'estimació, mai en el desinterès! Cal estar atents sempre a sembrar llavors d’esperança en els cors defallits, perquè l’esperança treu pessimismes....”, Reculls de J. Daví.
   Aquesta petita reflexió està inspirada en un pessebre, on un infant, Jesús, fill de Josep i Maria, família molt pobre, i humil va néixer, i on pastors i reis -pobres i rics- el van anar a adorar, com a Salvador del món.