Fins el 22 de febrer, la sala Muxart del Centre Cultural acull l’exposició “Josep Lluís Garcia Tercero: La transmutació de la pintura. Exposició de pintures i papers. Sarandangana, terra de vents”. 46 obres, la majoria de gran format amb un seguit de materials de qualitat relacionats amb el camp i el conreu. El nom de l’exposició “La transmutació de la pintura. Exposició de pintures i papers. Sarandangana, terra de vents” plasma la transformació que genera les coses que ha viscut en el lloc que l’ha inspirat. Un indret real però que no es correspon amb el nom, que no existeix. La mostra es pot visitar de dimarts a dissabte de 2/4 de 7 de la tarda a 2/4 de 8 del vespre i diumenges i festius, de 12 a 2 del migdia.
Garcia Tercero va néixer a Barcelona l’any 1967. És llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona; professor de secundària en atenció a la diversitat a l’IES Joan Oró, de Martorell. A més, és membre del Col·lectiu artístic de l’Hospitalet “A-marrón” i membre fundador del Col·lectiu Artístic “Artèria” de Barcelona. Des de ben petit, va començar a dibuixar i destacar de la resta d’alumnes pel precoç virtuosisme dels seus traços a llapis o retoladors. Cap els dotze anys i a instàncies d’algun professor i una tieta, el van inscriure a una Acadèmia de dibuix i pintura amb seu al mateix poble, anomenada “Dibuja y Pinta” co-dirigida pel professor de dibuix, pintor post-impressionista i germà gabrielista, Santiago Santamaría, malauradament ja desaparegut, amb el que va aprendre els secrets de la tècnica del clarobscur i l’encàustica. Amb els anys ha anat experimentant, fins arribar a utilitzar tota mena de materials que es poden diluir amb aigua com els acrílics o el làtex que complementa amb vernissos. L’autor, Josep Lluís Garcia Tercero explica què hi trobem en l’exposició.
- Quin significat té Sarandangana, el títol de l’exposició?
- “Sarandangana” és un detall carinyós cap a la meva padrina que recentment va perdre la seva mare per malaltia, la meva tieta a la qual vaig dedicar la mostra, i que va assistir emocionada a la inauguració. Va ser una paraula que li va sortir parlant amb la seva néta, una nena de tres anyets. I sense que ella ho sabés, la vaig aprofitar per donar nom a un lloc, que existeix, però que no el volia nomenar com a tal. El nom d’un petit poblet, un llogarret a la Manxa, bressol de tota la meva família. Vaig aprofitar aquest nom, com a territori dels meus silencis i les meves reflexions fóra de la gran ciutat. L’indret com d'una mena de refugi i retir espiritual, amb el qual m’he anat retrobant i reconciliant aquests darrers anys.
- Què vols mostrar en aquesta exposició?
- Vull mostrar uns determinats usos agraris. Uns determinats i molt concrets costums ancestrals del conreu de la terra, tot i que sense cap intencionalitat científica, ni tecnològica ni tan sols de caire antropològic, encara que ho pugui semblar. Mostrar el rastre de l'home, del camperol i la seva influència amb un paissatge molt concret del sud-est de la península. Són paissatges “retocats” per l’home, els què m'han inspirat aquestes formes amb aquests grans quadres. Formes d’aquesta natura transformada, que a la vegada jo mateix torno a transformar en imatges amb un cert grau de síntesi, raó, reflexió, i evidentment, emoció.
- L’exposició presenta, alhora, una proposta didàctica pels alumnes de cinquè i sisè de primària i primer i segon de secundària. En què consisteix?
- La proposta porta el títol de “Incompatibilitat i Reserva”. Es tracta d’un acostament dels alumnes a algunes de les tècniques pictòriques que utilitzo a les meves obres, si més no, d’aquesta nova sèrie. La utilització de manera diversificada de materials pictòrics incompatibles entre si. Materials de base aquosa, pintures plàstiques, acríl·liques i viníl·liques confrontades amb les sintètiques i més grases, principalment, el vernís sintètic, molt recurrent a la meva obra. De cóm es poden incompatibilitzar de forma directa i immediata entre si. I tanmateix fer-les servir com a reserva d'alguna forma o color.
- Tens alguna relació amb la terra. Si no, perquè l’has feta protagonista de la mostra?
- Mai he treballat ni com a camperol, ni com a ramader. Em considero un gran urbanita i gran amant de les grans ciutats (fa força anys que visc a Barcelona ciutat i el meu somni és viure a Berlín). Però amb un moment determinat de la meva vida, tan personal com artística, vaig orientar la mirada cap un paissatge tan serè, aspre i sobri, com entranyable i autèntic. Una mirada tan ignorant, com a curiosa i inquieta de creador plàstic. Observo aquesta terra com visitant reflexiu i respectuós, amb una certa intencionalitat reivindicativa d'allò senzill, però autèntic i amb grans dosis de bellesa plàstica.
