És curiós com llegint un llibre et venen al cap determinades imatges que potser molt remotament tenen a veure amb el llibre. L’autor Pedro García Martín en el seu llibre “El Químico de los Lumiere” (editorial ALGAIDA ) ens proposa en una novel•la tremendament visual (o ha de ser tractant el tema que tracta) la crònica d'un temps i d'un espai molt especials: França la segona meitat del segle XIX, a la ciutat de Lyon i en un temps força convuls de revoltes socials.
El llibre narra de forma pràcticament pictòrica i auditiva la història d'una passió: la necessitat de capturar i congelar el temps i la vida, perquè si bé es sabut que els germans Lumiere varen ser els creadors del cinematògraf, la veritat es que ja van guanyar fama com a fotògrafs i, mitjançant les seves fotografies eren també reconeguts cronistes socials i polítics del seu temps, però el que ells realment volien era capturar el color.
A aquell temps en que un dels gemans Lumiere va crear la primera instantània fotogràfica durant la celebració a Lyon del naixement de Guinyol, l'entranyable ninot que entre broma i broma es dedicava a cantar las quaranta als senyors del poder que veien en el ninot un enemic a exterminar com així realment va passar durant la repressió d'una manifestació pacífica durant els fastes oficials i a l'hora incòmodes per el poder del centenaria guinyolesc en que louis Lumiere va retratar la mort, per part d'un soldat a cavall i que seguia ordres superiors, de l'actor que donava veu i moviment a Guinyol.
La creació de la primera fotografia instantània va encoratjar als germans Lumiere a investigar la retenció del color a la imatge i ajudats per el químic Jean Flandrin que es reunia sovint amb el pintor Claude Monet i mercès als guanys aconseguits amb el cinematògraf van intentar fer realitat aquest somni. És curiós constatar com la mort sempre ha estat voltant a aquesta "captura de la vida" Des de l'assassinat del primer i no oficial creador del la imatge en moviment (Louis Leprince) per part de uns agents de la agència Pinkerton pagats per Thomas Alba Edison.
Edison va voler monopolitzar el cinema a tots els estats units obligant a comprar els seus projectors i les seves pel•lícules a tots els exhibidors de la costa est i dono aquesta data precisament a causa d'un estrany cercle de casualitats. L'autor Howard Fast va escriure MAX biografia d'un anònim empresari cinematogràfic que va haver d'emigrar a la costa Oest (Califòrnia, uns camps ressecats i sense valor que es feien dir Hollywood) per poder fugir de les urpes de Edison, el mateix Howard fast que va escriure Spartacus de Stanley Kubrick el qual també va fer un film que es deia “Senderos de Gloria” que narra els desgraciats fets de la batalla deVerdum en que precisament va morir Jean Flandrin, el químic que va passar la seva vida buscant la forma de donar color a la vida congelada que habitava a les fotos dels germans Lumiere.
I finalment ens trobem a “Tren de Sombras”, un film de José Luís Guerín. Aquest film ens mostra una sèrie d'imatges que semblen quotidianes però que finalment esdevenen enigmàtiques. A finals dels anys vint un home es lleva d'hora, encara no ha sortit el sol, agafa la seva camera de filmar i va a la vora d'un llac, vol capturar la sortida del sol, però l'home desapareix sense deixar rastre.
Vuitanta anys més tard es troben els fotogrames que va realitzar aquest home durant tota la seva vida, son bruts i inconexos però poc a poc veiem una història que s'ha traçat al seu voltant, gent que es troba quan no es tindria que trobar, relacions furtives? De que parlen aquest home i aquesta minyona? De que tenen por? I qui son aquest dos homes que fugen corrents cap a un tren que passa en la llunyania?. Perquè mai es va trobar el cadàver del cineasta aficionat? Es al fons del llac Com el pobre Leprince que va acabar al fons del Sena?. Potser el van matar també els agents de Pinkerton.
El llibre “El Químico de los Lumiere” ens parla d'una gènesi i d'una època -La Belle Èpoque- d’un món que no es podia resignar a quedar-se quiet i que veia com la vida passava per davant dels seus ulls a unes velocitats que mai s'haurien imaginat i es un llibre que et fa pensar en altres llibres, en altres temes, en altres situacions. Uns llibres, temes i situacions que no s'esmenen en el llibre però que inevitablement en formen part, perquè parla del començament d'una manera de parlar de la vida en imatges totalment nova fins a les hores, inimaginable i precisament perquè era inimaginable, per ser la llavor del que era es poden traçar tants cercles d'històries al seu voltant.
Joaquim Parera Albiac
