Fer trampes és lleig. Amb aquesta afirmació, excepte els tramposos, tothom hi convindrà. El que passa és que potser ja no estaríem d'acord en fixar els límits de la trampa o en la inclusió d’algunes accions en aquesta qualificació. M’ho ha fet pensar quan algú ha comentat una situació en què fruïa d’un privilegi que li permetia uns avantatges sobre d’altres pretendents al mateix objectiu.
Ben pensat, crec que és ben possible que no es pugui justificar cap tipus de privilegi. Que una persona honesta mai no hauria d'acceptar cap privilegi perquè significa algun tipus de preferència sobre el proïsme. Que, en definitiva, privilegi significa, o equival, a injustícia, perquè vol dir que ocuparé un lloc que en justícia correspon a un altre, o que fruiré d’un càrrec o una situació que hauria de ser per a un altre, que hi té tant dret com pugui tenir-hi jo.
Em sembla que és d'Antonio Machado l'encertada sentència Nadie és más que nadie i, doncs, per a un cristià, si tots ens considerem germans, acceptar ser distingit amb un privilegi potser, fins i tot, es pot considerar un pecat, atès que si ho analitzem bé veurem que, en el fons, acceptar una situació de privilegi és com una trampa. I si fer trampa és lleig, fer trampa a un germà deu ser més que lleig.
Antoni Munné i Tomàs
