Resulta extraordinàriament difícil trobar paraules per explicar què se sent un segon abans del primer petó, del naixement d'un fill o de veure acomplert un gran somni. També sembla una tasca complicada descriure el rostre que oferim un segon abans de saber-nos perduts, d'esclatar en un atac d’ira, d'adornar-nos que ens hem equivocat, de mentir, de plorar o de dir t’estimo a qui ja ens ha oblidat. A més a més, estic segur de que qualsevol psicòleg donaria una fortuna per saber quins mecanismes estableix el pensament un segon abans de que el nostre rellotge vital s'aturi definitivament. Molts d'aquests segons ens atrapen en instants plens de felicitat o d'aflicció, d'una immensa joia o de la més absoluta de les misèries. Es troben indefectiblement vinculats a allò que dóna un cert sentit a aquest llarg viatge o als conflictes diaris de difícil resolució. Però en tots aquests segons ens adonem de que les decisions que prenem ens situen en la solitud de la pròpia llibertat.
Aquests passats dies de festes, quan s'entrecreuen en totes les converses els millors desitjos, la televisió ens ha tornat a oferir l'enèsima versió de la violència entre jueus i palestins. Ja poc importa com i quan es va iniciar aquest absurd intercanvi de bombes, trets i angoixa. La pantalla ens ha parlat de famílies destrossades i de màrtirs anònims. Són els espais de dolor que s'han anat instal·lant en les retines durant dècades i que han començat a formar part de la nostra geografia mental per tornar-se tan inevitables com la llum que ens il·lumina cada dia. Fa anys ens sorprenien i ens preocupaven. Ara ens segueixen preocupant, però la nostra capacitat de sorpresa s'ha apaivagat gràcies a la reiteració. Al capdavall, tant Occident com Orient van perdre la innocència fa molts anys. Potser fins i tot abans de que les víctimes d’ahir aprenguessin a fer servir les eines que avui utilitzen. La Història demostra que està plena de maleïts cercles viciosos.
I vet aquí el segon abans. El que experimenta un pilot israelià abans de prémer el botó que detona un míssil amb vocació de caure en la zona amb més densitat de població del planeta i que, en conseqüència, provocarà víctimes civils. O el segon abans que viu un activista de Hamàs quan es prepara per llençar el seu mortífer obsequi al cel de Gaza i fer que arribi descontrolat a qualsevol punt del territori d'Israel per aterrar potser en una escola. Però a aquestes alçades del conflicte no sembla important qui té raó, si es que es pot parlar de raó quan és precisament raonament el que es troba a faltar.
Desprès de tants anys de violència la clau del conflicte la va trobar un humorista gràfic quan va publicar fa temps una vinyeta en la què un locutor donava la notícia de que un jueu havia matat a un palestí que havia matat a un jueu que havia matat a un palestí que havia matat a un jueu...
Àlex Ribes
