Desgraciadament cada matí em costa més aixecar-me del llit calentet i emprendre la ‘ditxosa’ vida del voler existir materialment. No n’hi ha un altre. Però mentrestant un bon patidor benedictí ha de posar la ràdio en marxa i escoltar la Cope i sota l’estímul enriquidor dels seus transistors un desperta als raijos de sol il·luminats del bon dia. Una jornada carregada de serenor dialèctica a base d’omega tres beneïda que, educadament, amb el concebut Don a vostè li va carregant la troca fins a sortir depressa del cataplasma de les mantes i anar-se'n a pixar al lavabo... amb un gust ponderables. De ben segur és el millor del dia. No cal ni mullar-se me-diocrement a la dutxa.
De petit, i amb pantalons curts, sortíem al pati de l'escola nacional i cantavem de cara a la sortida del sol, l'est, amb un braç aixecat -'tieso' i agarrotat per la fredor de la matinada, naturalment- i amb l’altra ma ens tapavem escalfant la part testicular o testimonial ja que el fred se la pelava sol. Ara amb el senyor elegant explicant les derives naturals noticiades, un trempa l’esperit de preveure què passarà al carrer abans de quedar estimulat amb el primer cafè -totalment necessari- i, si l'economia d’explotació colonial dóna per més, afegir-hi un "xupito" de Talisker o Lagavulin, whisquis escocessos de qualitat de 10 i 16 anys (100 litres d'aigua per un obtingut per destilació) que, elaborats a les fredes i tempestuoses illes de l'Atlàntic nord d’Sky i Islay fan que un ressuciti entusiasmat de viure en un petit territori on pots saludar amb l’idioma que et doni la gana a la concurrència forastera sense que cap buscavides insulti aquest esforç.
Aquesta virtud la penso continuar fins que les sotanes em portin directament a Santa Margarida, perquè els oficials d’aquí esperen treure’m un altre cop amb calçotets del liàsic.
Sadurní Pons i Vidal