Qui n'és el responsable?

El desastre que el 24 de gener passat es va abatre damunt del camp de beisbol de Sant Boi de Llobregat fa trontollar fins i tot els arguments més ben construïts. No hi ha dubte que va ser un accident terrible provocat per un cúmul de dramàtiques coincidències. Un vent increïblement fort i unes parets massa febles es van anar a trobar just en el moment en què un grup de nens anaven a entrenar-se. Allà els havien portat els seus pares, convençuts que els deixaven en un lloc segur, i els petits van decidir aixoplugar-se a l'edifici per protegir-se contra la furiosa ventada. En qüestió de segons, per a tots ells la vida va experimentat un tomb dramàtic. En aquest context, resulta anguniós constatar com la principal preocupació d'alguns responsables polítics sembla treure's les culpes del damunt. L’Agència Estatal de Meteorologia assegura que s'han acomplert fil per randa les previsions que havien anunciat. El conseller d'Interior, Joan Saura, proclama que el govern havia avisat suficientment del perill de la situació i deixa caure que no tothom és "conscient" que quan hi ha un advertiment de risc cal prendre precaucions.

 

     L’Ajuntament de Sant Boi assegura que l'edifici sinistrat era nou i que un primer informe del Mossos d'Esquadra confirma la solidesa de la construcció. No obstant això, el vent va bufar amb ferocitat. I l'edifici es va ensorrar. Es poden desplegar totes les explicacions, totes les normatives i els protocols que es vulgui, però si alguna cosa és evident és que s'haurien d'haver adoptat més mesures i que les condicions tècniques de l'edifici van resultar dissabte al matí dramàticament insuficients. Per tant, no estaria de més que aquells que ara busquen un refugi on amagar les seves possibles responsabilitats dediquessin tots aquests esforços a intentar evitar que una situació com aquesta es pugui tornar a repetir mai més i, sobretot, a donar suport a aquestes famílies trencades per la tragèdia. Van fer el que cada dissabte milers de pares i mares fan: portar els fills a fer esport per distreu-re’s, per formar-se... Però la mort els esperava fruit de la força de la naturalesa.

 

     Ja ho hem vist. La diferència és que ara no acceptem que la natura pugui trencar la fantasia en què ens hem cregut que vivíem. No, no som els amos del món i ens ho hem arribat a creure. I quan topem de cara amb la realitat, de seguida busquem culpables amb qui descarregar la nostra frustració. I, sí, algunes vegades n'hi ha, de culpables. I tant!!! I sobre ells ha de caure el pes de la llei, que està per a això. Però la majoria de vegades estem davant de la casualitat, de la mala sort o digui-li com vulgui. Les coses són com són i les molt injustes també. I passen. I continuaran passant. I sap per què? Doncs perquè el risc zero no existeix. Néixer és una de les principal causes de mort. Així de trist, però així de real.

 

     La naturalesa és poderosa per sí mateixa. El vent, l’aigua o el foc són elements que quan s’encarnissen són capaços de fer-nos sentir l’ésser més petit de l’univers. No es pot anar mai contra natura. És cert que els mitjans actuals han millorat moltíssim la qualitat de vida, però, ja s’ha vist que els pobles més afectats del Baix Llobregat han estat els que són enmig del bosc: Santa Coloma de Cervelló, Begues o Castellví de Rosanes. Sí, ens entestem a voler viure en-tre pins i boscos. Volem allunyar-nos de les grans ciutats, però, té riscos. El vent i el foc són armes de doble filó. I quan s’hi posen no pensen mai amb els humans. Reflexionem-hi.