Cubisme picasià

Fins el primer de març el Museu Picasso de Barcelona acull una mostra de l'evolució cubista del mestre malagueny corresponent als estratègics anys d’investigació entre 1907 i 1925. El comissari és en C. Green, professor de Londres i es nota una qualitat en la selecció de les obres dels deu diferents espais del muntatge. Tal vegada col·locats massa alts i innecessàriament massa luxós al catàleg (30 euros).

Es tracta d'una excel·lent exposició no apte per al públic normal i picassià, que es quedin a casa. Per primera vegada el recull és excepcional i només per amants de l'art abstracte, dels valors pictòrics. És la millor època del genial pintor, on interpreta l’investigació des de qualitats plàstiques autèntiques. Molta obra ni està signada. El recull és d'estranyes procedències difícils de contemplar conjuntament. Feia temps que BCN no gaudia d’una mostra tant interessant. Però, repeteixo, és només per ments sensibles i amants de l'art, els ninots i referències no apareixen gaire, no és l’estil Picasso reconegut a nivell popular. Una lliçó de pintura formal, seriosa i amb risc. És la millor temporada d’ell. El 1925 ja tenia tota una superficie tractada amb els matisos sorrencs però expressant situacions límit personals, copiat en temps del franquisme per Tàpies amb signes més primaris i figuratius. El 1907 ja feia art abstracte gestual. El 1924 volava més que en Miró. Una prova evident que com a isme el cubisme va ser el traspàs fonamental en el transcurs de cobrir les necessitats de l’home cultural modern dins l’angoixa d’un món parat i imperfecte gràcies a la mediocritat cultural dels poders.

Sadurní Pons