Tres porquets, el llop i la pluja que no sap ploure

Els tres porquets. Espectacle de titelles. Companyia: L'Estaquirot Teatre. Lloc: El Foment. Data: 1 de febrer a les 12 del migdia. Durada: 50 minuts.

La darrera obra posada en escena per la Fundació d'Espectacle Infantil i Juvenil La Xarxa va fer que el Foment es quedés petit. Una munió de pares desesperats per la pluja, empesos casa enfora pel neguit de les criatures engabiades, va fer que la sala estigués plena com un ou, fins al punt que va caldre una crida a la solidaritat: vuit persones no tenien butaca. “Algú pot posar-se la criatura a la falda?”, va demanar l'organització. Els pares i mares, conscients que l'electricitat de la atmosfera fa estralls entre la canalla, foren prou entenedors com per deixar seients lliures i la funció va poder començar amb vint minuts de retard.

La versió que es va veure al Foment respon a la següent premissa: com allargar un conte que els pares expliquen als nens en 5 minuts i fer-ne un espectacle que no arribi a l'hora? Amb el mètode un, dos, tres, botifarra de pagès. En altres paraules: recórrer a la botifarra contínua, al farciment i l'estirament pertot. Això és el que justifica que, per exemple, els porquets se'n vagin a la platja i hi trobin una tortuga que es fa una barqueta amb la closca i una vela probablement llatina.

Un dels punts forts de l'obra tal com es va escenificar són les interaccions entre els titelles i els titellaires. El llop, com si estigués en una obra de Pirandello, es revolta contra la titellaire i se les tenen: ara una rebequeria, adés una puntada... Tenint en compte que la titellaire era dona i el llop, mascle, vam presenciar, sens dubte, un cas de violència masclista. Ai las, la veritat de la ficció! Una altra de les gràcies de l’obra era veure com la companyia disposava de diferents escenaris que desplegava amb habilitat. Amb aquest recurs a les diferents mides feien tot de zooms que permetien seguir més detalladament les evolucions dels personatges. De retruc, també es trencava amb l'estatisme habitual de les posades en escena de titelles. No menys important va ser la genuïtat del vocabulari emprat per les dues components de la companyia: un "alça" exclamatiu per aquí, un "que n'ets de" per allà. Pocs retrets els pot fer ningú en aquest camp, tret d'un "agafar carrerilla" (és "prendre embranzida") o una "bombolleta" referida al suro o carbassa per nedar.

Finalment, cal destacar que l’obra tenia molta doctrina i moral. La més clara és aquella cantarella nostrada que la feina ben feta no té fronteres, per allò que la casa de totxos és l’única que pot aguantar les ventades (i que en sabem, de ventades, al Baix!). Posar en valor l'esforç de superació: heus aquí el missatge immortal del conte no menys immortal en contra dels qui encara creuen en els cops de sort i en la gran mentida de la loteria -aquest "impost per a pobres", com l'anomena Gabriel Sala al Panfleto contra la estupidez contemporánea.

Andreu González Castro