19 homes sense pietat

El passat dijous 5 de febrer al Restaurant Manel, 17 persones em van executar l’amistat, què vol dir això? Res. Tots ens morirem. Fins i tot, els dos absents i la resta sense presència orgànica, també. No quedarà ningú. Però, només la casualitat dels fets consumats del tracte amistós mantindrà constància en el karma. És possible que en la seva tossuda vehemència aconsegueixin donar nom a un carrer amunt o avall, estret i, sobretot, sense sortida amb un monument a l’amistat. Però el detall més apocalíptic és aconseguir la beneïda plaça post-morten de V.R.A. (Vigilant del Refugi Antiaeri) perquè es consolidi l’estat etern de l’amistat i no caure en la temptació de fotre embolics econòmics, sexuals o polítics tan habituals entre oportunistes que busquen el poder abusant de les minories d’edat neuronals dels amants amistosos desinteressats tan habituals al llarg de la història del gos humà que som.

Doncs, no. Aquests 17 jutges presents em van enganyar aquella nit antològica per emetre judici mortal de necessitat. Crítiques i comentaris disparts abans de beure el suficient com a crisi insultant al sentit comú dins el sant sopar heterodox per crucificar-te amb la ignorància més humil i humiliant per part del que llastimosament signa, per l’enorme sorpresa del veredicte, de la presència activa dels 17 membres d’un jurat de tots colors. Un humil servidor de vostès d’informació local, delegació KGB-CIA a Martorell, resulta que N.P.I. de la trama del complot de rebre un homenatge en una nit a fosques d’una mà balzaquiana entre l’espasa i la paret de cal Manel.

Tots els membres sense pietat darrera la cortina de l’ingeniós parany van plantar cara a un vell fracassat de 66 anys sospitós de tot. Una vegada ja condemant irremediablement, el judici va continuar tallant caps -fins i tot, entre ells- amb les anècdotes que sucosament queien sobre la taula d’uns antiapòstols de la dignitat ortodoxa reunits per art de màgia, perquè, què fotien allà en aquella bacanal aguditzada d’ironia i finura emotiva, en Salvador Esteve, diagnosticant amb una sorna del tot ben maliciosa: "Aquesta contradicció -assenyalant els deseperats punyals- ets tu". En Joan Isart, que arquitectònicament posava força totxos lapidaris o en Josep Maria Palou, exjutge de llei dirigint la densa condemna amb fets consumats amb més de 30 anys. Un Albert Bargués condemant-me sense pietat a la tortura de continuar en l’art o un pal de paller com en Josep Valls que per culpa seva -gràcies a Déu!- cobro una pensió vinguda del cel. En Esteve Acevedo, àlies Gutenberg, retallant amb la guillotina detalls impresentables públicament. Un neguitós Quim Miró captant la cara de tonto del sabi de la pel·lícula de terror. Un Leonardo Urrutia especialista en diagnòstics del caos amb una serradora portàtil tallant arbres al desert. I el venedor de fruita vermella plantant cara a l’autoritat, Sixto Santos ("Me he salvado de milagro", va sortir a la portada de La Vanguardia). Tots estem salvats gràcies al tracte.

Tot un serè Postillo, bona saga local, lluent un somriure per l’anticàrrec que li vaig administrar. Tot un senyor mestre com Màrius Garcia, denunciant-me les incapacitats plàstiques per donar classes als seus estimats alumnes. Un diplomàtic com en Josep Llupià, president de la Real Academia de Veterinaris verificant l’estat del porc a sacrificar. Un Andreu González Castro, llicenciat en llengues vives, callat tota l’estona davant l’ignorant de merda però atrevit a donar la cara per salvar un patriotisme neo-cultural sempre decaient. Un fotògraf a l’atur com en Sito’s cantant com una cloïssa davant els pecats de la Cavalcada, però fresc com una rosa d’abril. El sempre silenciós Sisco Querol que només sap graffitar democràticament la disbauxa del fracàs contemporani. Una seriositat armoniosa com la del Ginés, capaç de trencar el glaç rient esporàdicament davant la monstruositat dels monstres ganivet en mà. I en aquest anàrquic quiròfan tot un bon metge com en Lluís Esteve, bisturí en mà, mostrava els meus apreciats mitjons foradats quan tenia els peus sobre una taula particular. Què collons va passar aquella nit! Aquesta barreja d'amics -ignoro si tenen tracte, relació, deutes o bona amistat entre ells- van ser capaços de violar-me per primera vegada amb un sutil particular homenatge del qual prefereixo oblidar-me'n depressa ja que el gust va ser excel·lent.

PD: Els dos actius absents són el summum sacerdot literari, en Josep Carol, que es va rentar les mans i el grillat navegant a dues vel·les, Àlex Moll, que des del paradís va emetre correus electrònics amb fotos perverses o pervertides des de l’arxiu universal del fracàs absolut continuat. També cal recordar a l’inefable Vicenç Tió que, telefònicament, va emetre vot positiu pel desitjat càrrec d’etern vigilant i que el destí em doti de l’excel·lent munició d’enginy per afrontar aquesta armada invencible documentada amb tot tipus d’artilugis aeris. Amb l’esglai rebut per l’imprudent imprevisió, el primer serà adquirir a crèdit -en plena crisi- un bon radar per detectar accions amb nocturnistat des dell fons del refugi personal. Gràcies a tothom.

Sadurní Pons