Un centenar d’alumnes universitaris i d’alumnes universitàries baixa la Diagonal pel mig de la calçada en direcció a la plaça de Francesc Macià. Com més a prop de la pancarta, més grenyes s’hi veuen. Com més a prop de la pancarta, més megàfons. Entre el grup hi corre un gos flauta mentre un parell d’éssers humans fan malabars amb mandarines. A la part mitjana del pilot, però, s’apaivaga el fervor revolucionari i molts auriculars connectats a MP3 pengen de les orelles. El retruny de veus tampoc no és tan ensordidor com a primera línia i no es coregen totes les consignes amb ardor. De fet, n’hi ha que ni tan sols les entenen.
- Escolta, ha dit que “la anarquía es una porquería”?
El company de classe que l’havia convençuda que ja n’hi havia prou d’aquell color i que algú els havia d’aturar els peus, un expert en mobilitzacions estudiantils i en drets de l’alumnat, la mira per sobre de l'espatlla.
- Però, què dius? És “las jerarquías son una porquería”. És una lletra de La Polla Records.
- Ah!
Com que sospita que tornarà a ficar la pota si piula, l’Anna s’estima més guardar silenci. Creu que així sembla més perspicaç.
Al cap de poc temps, el grup crida com un sol home o dona:
- No, no, no! Globalització! No, no, no! Globalització!
L’Anna no acaba d’entendre per què tanta oposició al Pla de Bolonya. De fet, el programa d’intercanvis europeus en sortiria reforçat, de tot el procés, i potser ella podria veure món: París, Londres, Roma, França... A vegades sent que s’ofega en els mateixos ambients, junt als mateixos rostres dels companys de la colla del col·le, amb què l’esquerda és cada dia més evident i al costat dels quals cada cop se sent més marciana.
- Eh! Julipán! Aquí! Aquí! Graveu-me a mi! No teniu pebrots!
El company de classe de l’Anna crida a plena veu a un helicòpter que sobrevola la manifestació. L’aparell fa unes voltes sobre les formigues i es guanya les ires dels manifestants.
L’Anna es mira el seu company de classe. Que n’arriba a ser, de masculí. Amb patilles i grenyes, amb la seva jaqueta militar verda guarnida amb una bandereta d’Alemanya a la màniga. Quan increpa l’helicòpter, la vena del coll se li infla d’una manera molt sexi.
Fet i fet, potser estaria bé que el Pla de Bolonya no tirés endavant. Qui vol anar-se’n a milers de quilòmetres de casa? Per trobar-hi què? Per trobar-hi qui? L’Anna aixeca les mans al cel i en mostra els palmells mentre crida a l’helicòpter:
- Bolonya ni de conya! Bolonya ni de conya!
Andreu González Castro