Volen inventar la sopa d'all

Durant tota la meva vida (que ja comença a ser un bon període de temps..., perquè són molts anys), recordo que allà pels anys vint i trenta del segle passat, quan algú deia, per exemple: “l’home és un animal de costums”, no havia sentit mai un graciós que furgués “i la dona no?”.

I si no ho deia ningú és perquè el possible “graciós” sabia que més que fer gràcia faria el ridícul, ja que per a tothom era claríssima que “l’home” no designava una persona concreta, “l’home”, en aquell context, indicava “la persona humana”, les persones en general. De la mateixa manera, si algú deia, per exemple, “els ciutadans de Barcelona”, qualsevon oient sabia que es referia a homes i dones, nens i nenes, avis i àvies, i hauria hagut de ser molt toix i totalment inculte no entendre-ho així. Fa uns anys (no pas molts, la veritat) algun il·lús que vol inventar la sopa d’all, i seguir que no és un gramàtic que excel·lís per la seva saviesa, començà a insistir en la conveniència, o potser pretenia fer creure en la necessitat, de puntualitzar, afegint-hi el femení. És evident que no és necessari, ni tan sols convenient, sinó més aviat una fal·lera absurda, injustificable per viciosa que, inexplicablement, sembla que ha fet fortuna perquè s’està estenent com a taca d’oli.

Si aquesta precisió fos raonable, també caldria generalitzar-la i, en canvi, no he vist mai que per exemple quan l’Ajuntament diu que s’han de vacunar els gossos, faci referència a les gosses, o quan la premsa informa d’una epidèmcia mixomatosi entre els conills, que ens parli de les conilles. En resum, aquesta precisió, és una millora o un greu error que caldria combatre? Potser ja és hora que l’Institut d’Estudis Catalans intervingui i dictamini.

Antoni Munné i Tomàs