Ell es disfressa, tu et disfresses, jo no em disfresso

Em confesso culpable de no agradar-me el Carnaval. He intentat endevinar una raó en la meva disfunció acudint als manuals d'auto ajuda i a les teràpies de grup. I en aquest recorregut cap a la meva recuperació, he trobat a persones que s'han entestat en glossar-me la meravellosa experiència d'enfundar el meu atrotinat cos en una disfressa comprada a corre cuita en una botiga de tot a un euro. He de dir, però, que aquesta celebració segueix sense captivar-me. Comencen els meus temors tan bon punt els defensors del Carnaval acudeixen a mots com rauxa o disbauxa. En aquell moment venen a la meva malaltissa imaginació senyors amb bigoti embotits en una disfressa d'infermera o dones grasses sotmeses a la tortura d'haver escollit un vestit d'animadora tres talles més petites. Val a dir que el meu sentiment de vergonya aliena fa que passi una mala estona.

Seria bo que l'exhibicionisme que mou aquesta festa popular, on l'important sembla que és cridar l'atenció, es canalitzés cap a altres tipus d'ostentacions. Tal vegada seria més productiu exhibir el seny, la intel·ligència o el talent que a vegades neguem a altres persones. Esborreu aquest comentari de les vostres ments si resulta massa demagògic.

En el fons, el que em crida l'atenció del Carnaval és la raó última de dedicar uns dies a l'any a adoptar altres personalitats, quan realment el que més necessitem passa per trobar una data per ser el que realment som. Si llegim aquests dies la premsa veurem que alguns polítics s'han disfressat de patriotes i honrats mentre els seus diners reposen en paradisos fiscals o són detinguts per pertànyer a obscures trames de corrupció. I és que els adults hauríem de tenir vetada la possibilitat de fer-nos passar per altres durant el Carnaval. Més que res pel que suposa de redundant. Els únics que tenen dret a disfressar-se són els nens perquè ells sí que realment tenen una sola personalitat. Bé, d'acord. Poden ser egoistes, cruels i dictadors, però conserven l'essència d'una ingenuïtat, nua de tota doble moral, que a molts ens agradaria recuperar.

El dubte que tinc és trobar la millor disfressa per a la meva filla petita. He pensat en disfressar-la d'Estatut retallat pel Tribunal Constitucional però crec que passaria molt de fred. També volia ser original i que adoptés l'aspecte d'espia del PP. A la botiga m'han dit que la fisonomia  més semblant és la que tenen Mortadelo i Filemón (reconec que aquest acudit és del ministre d'interior, a qui dono les gràcies pel seu enginy). Finalment he pensat en Pinotxo però hi ha algú a Madrid que ha comprat totes les disfresses. Després de rumiar-ho molt, he decidit adquirir un vestidet de bruixeta. Perquè, ja se sap, els fills ens fan un estrany encanteri per tal de que se'ns caigui la baba quan els veiem, malgrat totes les seves malifetes.

Això sí, un cop reconegut que sóc molt refractari al Carnaval desitjo que la Rua de Martorell sigui tot un èxit i que, sobretot, mai veiem a Messi disfressat de blanc. No ho suportaria.

Àlex Ribes