Crònica del concert a l’Auditori del 29 de gener de 2011.
Obres: IN THE SOUTH, Edward Elgar, concert per a violí i orquestra en LA MENOR. (primera audició) de Gian Carlo Menotti, SINFONIA Nº5 en mi bemoll major de Jan Sibelius.
Director: Ari Rasilanien.
Violí: Hilary Hahn.

No, no, no pot ser! Es que no em deixen gaudir del silenci! Aquí tenim una senyora estupenda, una gran violinista, la Hilary Hahn, ens regala la primera audició del concert per a violí i orquestra de Menotti i en acabar el tercer moviment, com si de un simple acte reflex es tractés, sense esperar uns segons, sense pair la peça, doncs apa a aplaudir! Sense reflexionar, aplaudir que es el que toca i no pensem en que hem escoltat.

No home no, s'ha d'assaborir aquests instants que hi ha al punt que es fa silenci i el director abaixa la batuta, s'ha de deixar, com un bon vi que les sensacións ens facin efecte i no aplaudir a lo burro, noooo. O i després que la senyoreta Hahn ens va interpretar una peça per a violí de J.S. Bach, una d'aquestes peces que et deixen el cos tou, relaxadet, doncs no, abans de deixar acabar de morir la darrera nota, un... no te nom que tenia al darrera em deixa anar un bravo!!!! Així, amb majúscules que va ressonar per tot l'auditori i em va esguerrar aquest moment màgic, es que no veia que s'estava morint la nota? No veia que havíem de deixar parlar el silenci durant uns segons perquè la màgia sortís efecte, on queda la catarsi? Que es la emoció sense catarsi? Es un catarsus interruptus, frustrant la situació.

El que no va ser frustrant -deixant de banda els aplaudidors cridaners impulsius i compulsius- va ser el concert en si, preciós. Primer va ser IN THE SOUTH de Edward Elgar, músic britànic conegut per la seva famosa marxa POMPA I CIRCUMSTÀNCIA que molts identifiquem de seguida amb la corona anglesa. Aquest IN THE SOUTH el va escriure durant un viatge per Europa i es va inspirar en la vall d'Andorra i Itàlia per descriure els paisatges, els colors i les olors, així com la èpica de la història tant lligada als camps italians, uns camps de constants contrastos vitals en que un pastor no dubta en portar a pasturar el seu ramat al costat de velles belles ruïnes, una peça que va tenir petits grans moments gràcies al violista solista Ashan Pilai en que, actuant com a concertant ens oferia moments de íntima grandesa.

Després va aparèixer l'estilitzada senyoreta Hahn, que malgrat la seva joventut va demostrar gran mestria amb el violí. La seva interpretació del concert per a violí i orquestra de Menotti va ser magistral. És aquest concert un concert estrany, si normalment en els concerts par a violí i orquestra el que es fa es establir un joc de frases i rèpliques, un diàleg, aquest concert està tractat com una simfonia, el violí es la veu "cantant" que sobre surt per sobre la orquestra, el que dona peu a les frases i fa que el segueixin, un concert preciós en que el tant el violí com la orquestra tot i que ens narren la mateixa història no s'entendria si en faltés algun d'ell. Després la senyoreta Hahn ens va obsequiar amb una meravellosa peça de Bach, que la final un dels assistents es va encarregar d'esguerrar.

La segona part del concert la conformava la simfonia nº5 de Jan Sibelius, una obra grandiosa i descriptiva, alegre, triomfalista.... malgrat l'autor no estava en el seu millor moment personal però que va suposar per ell una bona embranzida, això si el final va ser apoteòsic, perquè just quan semblava que el darrer i grandiós moviment acabava, Sibelius no el va acabar de cop si no que en cinc compassos espaiats per segons que van fer que molts dels assistents anessin a aplaudir al tercer compàs, però després un quart i la gent no sabia que fer i finalment un cinquè i san seacabó, un diria que era una mena de justícia poètica musical que em sembla que amb un punt de sadisme -molt agraït, la veritat- el director volgués castigar a cert sector del públic.