No hi entenc massa de gossos però durant uns anys em vaig tenir tres de seguits de diferents races. Després em vaig tractar un de molt gros al Cadí (mastí del Pirineu, blanc i pelut com un ós). Ara em porta a passejar una cosa petitona força simpàtica i llesta, poc faldera i d’instint primari, és a dir, salvatge. A sobre és lletja pel color sal i pebre. Li he de fotre mossegades, del contrari no et res-pecta ni entén les ordres assenyades. La mossego a soles, sinó seria criticat: “Què fot aquest gos de merda mossegant aquesta miniatura amb pedregí”. Quan fot caca entre herbes, tot just li veig la punta de les orelles. No li pots repetir tres cops la mateixa serenata o camí, l’esgota la repetició, i es queda al darrera asseguda de cul a terra mirant-te com si fóssis un ximple desgraciat. La mare que la va parir!
Cada matí -fot fred aquest hivern a camp ras- instal·lo el GPS i agafo mal de cap buscant varietats en la ruta a emprendre. Per rentar, afeitar i sense carajillo no encerto mai on collons de la pera es troba la gosseta buscant bledes. S’ho fot tot i sense mastegar-ho. L’altra jornada va treure un conillet, també de mesos com ella, i menys mal que el terreny no era llis... si no veig dos F-1 en plena carrera fora de temporada i jo sempre permís d’escopeta. Treu la llengua, fins i tot, quan dorm i sembla que se n’enfoti. Un matí recollia unes olives del caminet, d’una olivera abandonada, doncs bé, fot el nasset i ben assabentada a... dos metres endavant ja se les menjava. Acollonit, la replego de terra. Costa ajupir-se cap als setanta, i una vegada al pla ple d’herba ajardinada, em poso a geure. De cop i volta, la cara llepada i el boca a boca. Un panet d’altura. Estava mastegant no se què per terra i mirant-me de reüll. Investigació de camp i descobreixo frescos cagallonets de conill. Els gossos van a la seva i no tinc escopeta nacional.
Sadurní Pons
