 Cabanes de troncs i pedres contra l’avorrida Play Station
Cabanes de troncs i pedres contra l’avorrida Play Station 
Un land art de la ceramista Inga Freitas, a la Sínia, reivindica la  imaginació dels jocs infantils i el contacte amb la terra en front dels  parcs infantils prefabricats i la somnolència que provoquen els  videojocs.  
Per a l’artista, filòloga i ceramista martorellenca Inga Freitas  (Barcelona, 1979), la Sínia –un dels últims enclaus salvatges del poble–  tenia múltiples possibilitats. Per això el va triar com a escenari  natural per dur-hi a terme el projecte final del curs que ha seguit a  l’Escola Superior de Disseny i d'Art – Llotja: un land art sostenible,  polisèmic i amb referències al món infantil, titulat Terra.
El primer que li oferia la Sínia era «la qualitat de la terra, que  resulta idònea per coure-la i treballar-hi», segons l’artista. «Ja  n’havia recollit altres vegades com a matèria prima per a les meves  peces, però en aquesta ocasió no volia que la meva intervenció fos  únicament destructiva», diu Freitas. Volia tornar-li el favor a  l’indret, i va resoldre aprofitar l'acció de gratar el sòl per  endur-se’n l’argila per recol·locar-ne una part i donar-li forma: faria  un ‘land art’ –a l’estil dels de l’escultor britànic Andy Goldsworthy–,  amb esferes brollant de la terra, «símbol de transformació i moviment».
L’altra qualitat que apreciava l'artista en aquest particular enclau era  que li despertava la nostàlgia dels jocs i els móns inventats de la  infantesa. «Més enllà del seu aspecte de deixalleria o de pipican  gegant, la Sínia resulta un espai de lleure meravellós», diu Freitas. Un  camp de batalla ideal on retrobar-se amb la terra, inventar cabanes i  jocs, i on recuperar la imaginació desbordada de quan érem nens.
La ceramista assegura que va «meravellar-se» en descobrir-hi «cabanes  fetes per nens del veïnat». Una feliç troballa contraposada a la  «realitat esfereïdora» que suposa, segons Freitas, el fet que a pocs  metres de la Sínia hi hagi un parc lúdic infantil prefabricat, on els  nens «semblen porcs agarberats en els camions que van a l'escorxador,  enlloc de porquets tots bruts de fang». La tecnificada però endormiscada  generació de la Play Station contra la sana imaginació desbocada  d’aquells que encara són capaços d’inventar joguines i móns de fantasia  amb pals i pedres trobades al descampat del costat de casa.
I vet aquí la tercera pota de la intervenció de Freitas. Totes les  deixalles i objectes que trobem si passegem per la Sínia (maletes,  televisions, roba, plafons de plàstic) podien ser utilitzats per crear  espais inventats, sales secretes, naus espacials, palaus, vehicles del  futur. Les pedres que sortien de sota terra, quan la ceramista removia  el sòl, també servien; per delimitar caminets o esferes.
Amb tot plegat, Freitas va realitzar una intervenció efímera (sotmesa a  la intervenció del clima, dels humans o dels animals que fan cap al  descampat) però carregada de simbolisme, que va ocupar-la gairebé totes  les tardes des del 7 fins al 25 de febrer, amb algunes jornades de  descans. «18 dies de sol i pluja», puntualitza.
Si s’hi acosten, potser encara podran veure les restes d’aquest land  art. Com els vestigis d’una civilització antiga que es resisteixen a que  el pas del temps els enterri del tot.
Jordi Benavente
http://martorellnegre.blogspot.com/